#A2DEDE
Referència
Rafel Rocaspana, Enric Aparicio, Quim Pou-Rovira, Eloi Cruset, Jenny Caner, Federica Lucati, Teresa Buchaca, Ivan Afonso, Marc Ventura. Estat de conservació del cavilat (Cottus hispaniolensis) a la Val d’Aran. Life+Limnopirineus: Conservació d’habitats i espècies aquàtiques de l’alta muntanya del Pirineu. Memòria Tècnica (2019)
Fitxa elaborada per
Estat de la conservació del peix cavilat a la Val d’Aran
2019
Objectiu
El cavilat (Cottus hispaniolensis), endèmic de la conca del riu Garona, és un dels peixos continentals més amenaçats de Catalunya sobretot després de les riuades del 2013 que el va portar pràcticament a l’extinció. Aquest estudi, emmarcat dins el projecte LIFE+ LimnoPirineus, té per objectiu millorar la conservació del cavilat a partir de dues actuacions:
- Fer-ne un seguiment regular de totes les poblacions de la Val d’Aran o,
- Consolidar els dos nuclis poblacionals als rius Ruda i Aiguamòg mitjançant l’alliberament d’exemplars d’altres indrets.
Mètodes bàsics
El seguiment de les poblacions de cavilat va consistir en mostrejos amb pesca elèctrica en 16 estacions de 2015 a 2018. Tots els peixos capturats van ser anestesiats, identificats a nivell d’espècie, comptats, mesurats, pesats i finalment alliberats al mateix lloc de la captura. També es van caracteritzar genèticament 203 dels individus capturats i, mitjançant l’anàlisi de microsatèl·lits, determinar la distribució dels diferents llinatges genètics al llarg del curs de la Garona a la Val d’Aran.
Pel que fa a les translocacions d’exemplars, executades entre els anys 2017 i 2018, es van fer amb exemplars salvatges provinents directament del medi natural i amb exemplars provinents d’un programa de cria en captivitat.
Resultats principals
Les poblacions de cavilat de la Val d’Aran mostrejades són poc abundants, estan confinades en zones concretes i moltes d’elles estan aïllades a causa de barreres artificials. Als indrets on coexisteix amb truita aquesta és sempre dominant. La densitat del cavilat té tendència a augmentar lentament, essent la densitat major als afluents que al curs principal.
Pel que fa a les preferències d’habitat, la regressió lineal va mostrar relacions significatives de la densitat de cavilat amb la composició dels substrat, que explicava el 64% de les diferències entre estacions, presentant una relació positiva amb el fons de roca i negativa amb la presència de còdols.
Les operacions de translocació i alliberament d’exemplars han generat resultats positius restablint una població al riu Ruda i millorant la població del riu Aiguamòg.
Les anàlisis genètiques indiquen l’existència de sis llinatges genètics diferenciats, amb una distribució molt repartida al llarg del riu. La major part dels llinatges es poden trobar en diferents punts sense trobar una estructuració genètica clara.
Conclusions
Des del moment crític que va passar la població aranesa l’any 2013 es constata que l’espècie segueix augmentant la seva distribució així com la densitat, principalment per la contribució dels afluents. Al curs principal de la Garona s’ha estabilitzat al voltant de 100 ind./ha, el què podria indicar que la població està limitada per la disponibilitat d’habitat o bé per la interacció amb altres espècies.
Gràcies a les translocacions s’ha aconseguit la millora general dels dos nuclis poblacionals (Ruda i Aiguamòg). Tanmateix, les dues poblacions continuen aïllades per barreres artificials, per tant serà necessari seguir-ne l’evolució i, probablement, fer més translocacions a mitjà termini.
Els resultats moleculars no mostren una estructuració genètica clara dels diferents llinatges al llarg de la Garona, tal com es podria esperar en una espècie de naturalesa bentònica amb poca mobilitat. És possible que les pertorbacions ocorregudes al riu hagin conduït a situacions de fort coll d’ampolla que expliquin la composició genètica observada.
