La guia mostra que no existeix una solució basada en la natura òptima per a totes les situacions. La seva efectivitat depèn fortament del lloc on s’implementa, del problema que es vol resoldre i de les característiques socials, ecològiques i tecnològiques del territori.

• Un dels principals criteris és prioritzar les zones amb una vulnerabilitat més elevada. Els beneficis de la infraestructura verda poden ser més grans quan les actuacions es concentren en barris especialment exposats a la calor, les inundacions, la manca d’espais verds o altres riscos ambientals, especialment quan coincideixen amb situacions de vulnerabilitat social.
• La guia també destaca que les SbN són multifuncionals. Una mateixa actuació pot contribuir simultàniament a regular la temperatura, gestionar l’aigua de pluja, afavorir la biodiversitat, generar espais recreatius o millorar el benestar. Per això, avaluar una intervenció només segons una funció pot donar una visió incompleta del seu valor.
• Alhora, aquesta multifuncionalitat implica l’existència de compromisos i possibles efectes no desitjats. Per exemple, ampliar l’agricultura urbana pot incrementar la producció local d’aliments però generar pressions sobre la biodiversitat en determinades zones; les cobertes verdes poden aportar beneficis locals però tenir impactes ambientals associats als materials i al seu cicle de vida; i determinades espècies vegetals poden contribuir a reduir alguns contaminants però afavorir indirectament la formació d’ozó.
• Els casos analitzats també mostren la importància de la distribució espacial de les intervencions. En molts casos, prioritzar les SbN allà on coincideixen una elevada vulnerabilitat i una elevada viabilitat pot resultar més efectiu que augmentar indiscriminadament la superfície verda.
• Finalment, la participació dels diferents actors permet incorporar coneixement local, detectar necessitats que poden passar desapercebudes en les anàlisis tècniques i fer més transparent la priorització de criteris i alternatives.