L’estudi identifica vuit principis interconnectats que haurien d’orientar les polítiques dels sistemes territorials:

1. Considerar la justícia de reconeixement, escoltant els diferents actors i titulars de drets, incorporant els seus sistemes de coneixement i tenint en compte les relacions històriques amb el territori.
2. Actuar amb estratègia política, anticipant les resistències i combinant beneficis per a diferents actors per generar suport i facilitar canvis progressius.
3. Considerar múltiples objectius, incorporant la justícia, els drets i la diversitat, i no només l’eficiència econòmica o l’eficàcia en un àmbit concret.
4. Abordar les causes sistèmiques, actuant sobre les estructures, institucions i pràctiques que originen els problemes d’insostenibilitat i desigualtat, i no únicament sobre els seus símptomes.
5. Adoptar una perspectiva integradora, que tingui en compte diferents actors, escales territorials i sectors per reduir efectes indirectes i desplaçaments dels problemes.
6. Afavorir el co-disseny de polítiques públiques, implicant directament les comunitats, els titulars de drets i els diferents sectors en el disseny, la implementació i l’adaptació de les polítiques.
7. Establir objectius clars i mesurables, amb definicions, indicadors i sistemes de seguiment adequats a les capacitats disponibles i al context.
8. Integrar capacitats de diagnosi i adaptació, de manera que les polítiques puguin modificar-se a partir dels resultats obtinguts i dels canvis en les condicions socials, polítiques, tecnològiques i ecològiques.

Els principis s’organitzen al voltant del cicle de les polítiques públiques, des de la definició de l’agenda fins a la formulació, implementació, avaluació i adaptació. Aquestes fases no són estrictament lineals: es retroalimenten i s’han de revisar de manera continuada.

L’anàlisi dels dos casos mostra que la fase inicial de definició de l’agenda té una importància fonamental. Quan els problemes i objectius es defineixen de manera estreta i de dalt a baix, amb poca participació dels actors afectats, les fases posteriors tendeixen a mantenir aquesta orientació. Això pot limitar els objectius de les polítiques, reduir-ne l’abast i reforçar estructures de poder existents.

En el cas de la mitigació climàtica basada en el territori, els autors identifiquen una forta dependència de polítiques centrades en l’eficàcia i l’eficiència, sovint mitjançant instruments de mercat i amb objectius territorials o sectorials limitats. Aquest enfocament pot generar problemes de justícia, desplaçament dels impactes cap a altres territoris o actors (conegut com a leakage) i dificultats per abordar les causes estructurals de la desforestació i altres canvis d’ús del territori.

En canvi, les polítiques basades en el reconeixement dels drets territorials i comunitaris presenten una major alineació amb els principis de justícia de reconeixement, codisseny i transformació. L’article destaca el cas del Pla brasiler per a la prevenció i el control de la desforestació a l’Amazònia Legal (PPCDAm) com un exemple de combinació de planificació territorial, ampliació d’àrees protegides, reconeixement dels territoris indígenes, monitoratge, control i incentius per a usos sostenibles. El pla també ha incorporat mecanismes d’adaptació a partir de la informació obtinguda en fases anteriors.

En el cas de l’agricultura favorable a la biodiversitat, l’estudi compara dues orientacions principals: la intensificació de la producció per alliberar territori per a la conservació i les pràctiques agroecològiques que busquen compatibilitzar producció, biodiversitat, persones, reducció d’emissions i resiliència. Les polítiques centrades en la intensificació tendeixen a prioritzar l’eficiència, la productivitat i la innovació tecnològica, mentre que l’agroecologia incorpora amb més força objectius de justícia, diversitat i transformació dels sistemes alimentaris.

Els autors assenyalen, però, que cap de les dues orientacions resol per si sola tota la complexitat del sistema. La intensificació pot reforçar determinades estructures de poder i generar efectes no desitjats, mentre que les aproximacions agroecològiques també afronten dificultats per mesurar els seus resultats i per obtenir un suport polític i financer equivalent al de les polítiques d’intensificació.

En aquest àmbit, destaquen experiències de Kenya, on diferents polítiques han començat a combinar principis agroecològics amb inversions en millores tecnològiques i productives. Aquest enfocament incorpora coneixements tradicionals, diversos objectius ambientals i socials, mecanismes de codisseny, diferents nivells de governança i indicadors per al seguiment dels resultats.

En conjunt, els dos casos mostren que les opcions més prometedores són aquelles que combinen instruments convencionals amb canvis més transformadors, en lloc de confiar en una única mesura o palanca política.