L’estudi mostra que l’IPBES ha fet avenços importants en la incorporació de diferents sistemes de coneixement i que és una de les plataformes internacionals que més ha avançat en aquest àmbit. Tanmateix, els autors detecten que la diversitat de coneixements perd pes especialment durant la fase final de síntesi, quan les evidències es transformen en missatges clau per als responsables de la presa de decisions.

Els principals resultats es poden resumir en tres àmbits:

1. Actors i relacions de poder: la participació de persones i organitzacions vinculades als coneixements indígenes i locals tendeix a reduir-se durant la síntesi. Els autors assenyalen la presència limitada d’aquests actors entre els responsables de coordinar i redactar els missatges finals, així com una distribució geogràfica i lingüística desigual. També identifiquen una càrrega desproporcionada sobre els actors indígenes i locals que participen en aquests processos i una manca de recursos suficients per garantir-ne la participació.

L’estudi proposa augmentar la seva presència en els equips d’autoria, facilitar recursos econòmics i formació, incorporar persones amb capacitat per treballar entre diferents sistemes de coneixement i afavorir xarxes entre autors, representants governamentals i organitzacions indígenes i locals.

2. Institucions i governança del coneixement: els actors indígenes i locals poden participar en els processos de l’IPBES i fer declaracions en els plenaris, però tenen una influència limitada en la negociació final dels textos, on no disposen d’un vot formal. Els autors consideren que aquesta situació dificulta que les pròpies institucions indígenes i locals puguin governar com se selecciona, es pondera i es representa el seu coneixement.

Per avançar cap a una governança més justa, proposen reforçar les institucions ja existents i crear nous mecanismes de participació, com ara grups assessors d’alt nivell formats per actors indígenes i locals, grups assessors específics per a cada avaluació i una participació més directa en la revisió dels esborranys dels resums per als responsables de formular polítiques.

3. Processos de col·laboració i síntesi: els processos de diàleg poden facilitar l’intercanvi entre sistemes de coneixement, però també poden convertir-se en processos principalment extractius, en què el coneixement es recull sense garantir una participació efectiva en la síntesi final. Els autors també detecten barreres lingüístiques, una dependència elevada de criteris de validació propis de l’epistemologia científica i una manca de mecanismes específics per fer visibles les discrepàncies entre sistemes de coneixement.

Les experiències analitzades mostren que determinades pràctiques poden millorar la síntesi: combinar revisions bibliogràfiques amb informes de diàlegs i aportacions dels actors indígenes i locals; utilitzar formats diversos, com imatges, art, àudio o altres formes de transmissió del coneixement; facilitar processos de revisió dels missatges; i organitzar diàlegs en col·laboració amb comunitats indígenes i locals i en els seus territoris.

Un dels resultats centrals és que la recerca de consens no hauria d'esborrar necessàriament el desacord. Segons els autors, els conflictes i les diferències entre perspectives poden aportar informació rellevant per entendre les dimensions polítiques de la conservació. Per això proposen que, quan no existeixi consens, els processos de síntesi puguin reflectir de manera respectuosa tant les posicions majoritàries com les minoritàries.