Referència

Lloret, F., Hurtado, P., Espelta, J.M. et al. ORF, an operational framework to measure resilience in social–ecological systems: the forest case study. Sustain Sci (2024)

Autors/es

Francisco Lloret, Pilar Hurtado, Josep Maria Espelta, Luciana Jaime, Laura Nikinmaa, Marcus Lindner & Jordi Martínez-Vilalta

Fitxa elaborada per

8 pasos per clarificar i evaluar la resiliència dels boscos

Average: 1 (1 vote)
orf
2024
Objectiu

Presentar un marc operatiu per treballar la resiliència (ORF són les seves sigles en anglès) amb l’objectiu d’avaluar els sistemes socio-ecològics, com podrien ser els boscos. Concretament, l’estudi buscar estandarditzar i clarificar la terminologia de la “resiliència”, així com facilitar-ne la mesura a través d'identificar diversos elements clau en els contextos forestals. Així, qualsevol gestor o gestora podrà seguir els 8 ORF desgranats i aplicar-los al seu cas d’estudi.

Mètodes bàsics

Per validar els elements del marc operatiu de resiliència (ORF), s'ha fet una recerca bibliogràfica sistemàtica utilitzant la literatura científica recent (2000-2022) sobre resiliència als boscos.  

Del total de 453 estudis revisats, 399 es van centrar principalment en aspectes ecològics dels ecosistemes forestals, mentre que 56 van tractar aspectes socioeconòmics relacionats amb els boscos. Aquests estudis es van posar sota la lupa dels ORF i es va buscar la presència dels seus elements, registrant a més a més les categories considerades per a cada element. Quins són els ORF? Se n’han seleccionat 8 en concret que cal seguir més estrictament i aquí els tenim: 

Imatge
orf 2
  • (1) Enfoc de la resiliència. L'ORF es basa en tres enfocaments principals: enginyeria, ecològica i social-ecològica. Cadascuna emfatitza diferents aspectes. Per una banda, l'enginyeria se centra en mecanismes de recuperació ràpida davant de disturbis coneguts. D’alta branda, la resiliència ecològica considera dinàmiques no lineals i canvis abruptes en estats. Per últim, la social-ecològica aborda com les decisions humanes afecten la capacitat del sistema per adaptar-se o transformar-se davant de canvis. 
  • (2) Resiliència de què? Aquestes són mesures quantitatives que descriuen característiques i rendiment del sistema social-ecològic, com ara la biodiversitat, producció de serveis ecosistèmics, i resiliència a les pertorbacions. Poden variar des d'escales locals fins a regionals, i són essencials per entendre com el sistema respon a pertorbacions i a altres factors d’estrès. 
  • (3) Idenntificació i descripció dels règims de pertorbació i factors d’estrès potencials. Inclouen canvis ambientals o socioeconòmics intensos que afecten el sistema. Poden ser momentanis (pertorbacions) o graduals (estressors), i la seva naturalesa i freqüència afecten com escollir l'enfocament de la resiliència i l'avaluació del seu impacte al sistema d’estudi.  
  • (4) Estat de referència i reconeixement de la seva escala espacial i temporal. S’ha de definir quan i on opera la resiliència al sistema. Les escales temporal i espacial són crucials perquè influeixen en com es manifesten i es gestionen les pertorbacions i els estressors, així com en els mecanismes de recuperació i adaptació del sistema. 
  • (5) Mesura de la resiliència mitjançant l'aplicació de mètriques adients. Són eines per comparar variables del sistema observat amb el seu estat de referència. Aquestes mètriques poden ser qualitatives o quantitatives i varien segons l’enfocament de resiliència i les característiques específiques del sistema avaluat. 
  • (6) Identificació de predictors de resiliència i co-impulsors, i avaluació dels seus efectes. Són els factors modificables que influeixen en la capacitat del sistema per absorbir pertorbacions i estressors. Identificar aquests predictors permet desenvolupar estratègies de gestió que millorin la resiliència del sistema, com ara la diversitat funcional als boscos o la connectivitat de l'hàbitat. També hi ha factors que influeixen en la resiliència, però no són directament gestionables per millorar-la. Inclouen condicions climàtiques locals, llegats històrics d’ús del sòl, i polítiques nacionals que estableixen límits al funcionament del sistema. Els co-impulsors interactuen amb els predictors de resiliència i modelen el context en què operen les estratègies de gestió. 
  • (7) Prioritzacions de predictors clau de resiliència o combinació de conjunts d'aquests.  
  • (8) Avaluacions integradores de la resiliència que tenen en compte les diverses sinergies entre les variables del sistema. 
Resultats principals

Dels 453 estudis analitzats, s’ha pogut comprovar que aplicant aquests 8 ORF en l’àmbit internacional. 

  1.  La majoria dels estudis ecològics (74%) fan servir un enfocament de resiliència d'enginyeria, mentre que un 26% aborda la resiliència ecològica, que inclou estabilitat, llindars, transicions i trajectòries cap a estats alternatius. 
  2. Les variables i metodologies en estudis ecològics i socioeconòmics són reconegudes en un 90% dels estudis ecològics i en un 62.5% dels socioeconòmics. Les pertorbacions es descriuen en aproximadament un 80% d'ambdós tipus d'estudis, destacant-ne el clima (particularment episodis extrems com sequeres), incendis forestals i gestió intensiva en estudis ecològics, i pressions sociopolítiques i econòmiques en els socioeconòmics. 
  3. La metodologia per avaluar la resiliència s'explica a gairebé tots els estudis (~98%). Tot i això, les mètriques quantitatives per comparar el sistema afectat amb l'estat de referència s'utilitzen en un 78% dels estudis ecològics i només en un 15% dels socioeconòmics. 
  4. Els predictors de resiliència s’han identificat en un 85% dels estudis ecològics i en un 89% dels socioeconòmics. En els estudis ecològics, els predictors solen relacionar-se amb l'estructura, la funció i la composició del bosc, mentre que en els socioeconòmics estan relacionats amb pràctiques de gestió, planificació i governança. Pel que fa als co-impulsors, s’identifiquen en un 92% dels estudis ecològics, però només en un 19% dels socioeconòmics.  
  5. Els estudis ecològics prefereixen la comparació estadística entre el sistema afectat i l'estat de referència, i utilitzen mètriques que distingeixen diferents components de la resiliència (resistència i recuperació). Per contra, els estudis socioeconòmics basen les seves estimacions de resiliència en bibliografia o qüestionaris i entrevistes, utilitzant menys mesures quantitatives i més anàlisis qualitatives. 
  6. Existeixen gaps i àrees subestimades: hi ha manca d'estudis que aborden explícitament la resiliència dels serveis ecosistèmics, malgrat la seva importància per connectar el funcionament de l'ecosistema i les demandes socials. Un altre tema a destacar és que se subestima la resiliència forestal que es relaciona amb mortalitat per patògens i plagues, i s’enfoca més en impactes directes a curt termini en lloc de la recuperació a llarg termini. També es detecta certa escassetat de metodologies experimentals i un ús limitat de simulacions de models per estudiar la resiliència forestal. Per últim, hi ha un baix nombre d'estudis teòrics i metaanàlisi, fet que indica una àrea de coneixement que necessita més desenvolupament i comprensió sistemàtica
Conclusions

Aquest treball suposa un abans i un després en la comprensió profunda del terme resiliència forestal i traça un camí que pot servir de tret de sortida per a moltes zones naturals que vulguin conèixer i avaluar aquest paràmetre en el seu sistema. Amb aquesta radiografia dels 8 ORF es podran oferir propostes de gestió més acurades, responsables i efectives. 

 A més, aquest mateix treball ja demostra que si s’aplica els 8 ORF a boscos de tot el món, trobem que la majoria dels estudis ecològics fa servir un enfocament de resiliència d'enginyeria i que, entre d'altres, hi ha àrees subestimades i gaps de coneixement, com els relacionats amb els serveis ecosistèmics que proporcionen els entorns forestals.