#d0b392
Referència
Pladevall-Izard, E., Pérez-Haase, A., Carrillo, E., Escolà, N., & Ninot, J. M. (2025). Restoring High Mountain Sphagnum Communities in the Central Pyrenees. Ecologies, 6(4), 67. https://doi.org/10.3390/ecologies6040067
Fitxa elaborada per
Podem restaurar torberes d’esfagnes als Pirineus?
2025
Objectiu
Planificar, fer el seguiment i avaluar la restauració de dues menes de torbera d’esfagnes en un petit enclavat subalpí denudat. Es tracta d’avaluar les possibilitats de reimplantar aquests hàbitats fràgils i amenaçats, motivats en part per la perspectiva de renaturalització d’infraestructures hidroelèctriques en espais protegits d’alta muntanya.
Mètodes bàsics
Àrea d’estudi: Pirineus catalans, al Pallars Sobirà. En concret, el treball se centra en un petit embassament en desús, situat a la conca del riu Peguera d’Espot, a 2007 m d’altitud, que havia deixat descoberta d’aigua una àrea rocallosa, de relleu suau i amb substrat sorrenc-llimós.
Dins del projecte LIFE+ LIMNOPIRINEUS, vam planejar i iniciar la implantació de dues menes d’hàbitat torbós, catifes tremoladisses d’esfagnes amb Carex rostrata (HCI 7140) i bonys d’esfagnes amb ericàcies (HCI 7110*).
Mètodes
L’estiu de 2017 vam trasplantar nombrosos esqueixos de C. rostrata a partir d’una població propera per tal que formés l’inici de l’hàbitat 7140 en les parts adequades de l’àrea per restaurar, que formava una franja vorejant l’aigua, d’uns 135 m2. El següent estiu, amb la població de C. rostrata ja ben establerta, vam completar la implantació d’aquest hàbitat trasplantant-hi nuclis d’esfagnes, en concret 44 de Sphagnum subsecundum i 30 de S. teres. Els vam repartir en tres nivells diferents de la riba: semi-inundats, a 3-4 cm sobre el nivell de l’aigua, i a 8-9 cm. Cadascun d’aquests nuclis constava de quatre petits contenidors fets de torba premsada, plens de torba i cadascun amb una petita tofa d’esfagne.
Aquestes tofes provenien de petites extraccions de poblacions properes, posteriorment cultivades i multiplicades en laboratori. El mateix estiu també vam iniciar l’hàbitat 7110* en uns pocs punts que semblaven apropiats per al desenvolupament de bonys d’esfagnes. En aquest cas, vam trasplantar-hi 20 nuclis de S. capillifolium i cinc de S. divinum (espècie catalogada com a Vulnerable a la península Ibèrica, sota el nom de S. magellanicum). Als nuclis d’esfagnes de tots dos hàbitats vam sembrar-hi llavors d’unes poques espècies de plantes vasculars pròpies de cada hàbitat, extretes de poblacions veïnes.
Des de llavors ençà, hem fet un seguiment detallat de la restauració, avaluant principalment el creixement de les poblacions establertes amb diferents mètodes (fotografies de detall i anàlisi digital d’imatges, transsectes de punts, inventari de noves espècies).
Imatge
Resultats principals
1. Població de Carex rostrata
- Els esqueixos d’aquest càrex van produir rizomes i rosetes de fulles ja el primer estiu, amb mortalitat molt escassa.
- Durant els estius de 2018 i 2019 la població es va consolidar i densificar, assolint recobriments del 65-90%, similars als que es donen en condicions naturals. Va haver-hi menys creixement només en algun punt més exterior, degut en part a les altes temperatures i poca pluja l’estiu de 2019.
2. Supervivència i expansió dels esfagnes
- Els flocs d’esfagnes de la catifa tremoladissa han mantingut valors de supervivència del 90-100% als dos nivells baixos fins l’estiu de 2021; i notablement inferiors al nivell més allunyat de l’aigua.
- Al mateix temps, els flocs s’han anat expandint, principalment els que es troben al nivell intermedi, que han passat de mesurar uns 25 cm2 a uns 200 cm2 de mitjana cadascun durant aquest període. Més tard, la seva expansió ha dut a la formació de claps prou extensos, que el 2024 representaven el 51% de recobriment de la zona restaurada.
Imatge
- Als bonys d’esfagnes, els flocs implantats es van mantenir quasi tots vius els primers anys, però van anar desapareixent sobretot a rel d’alguns estius secs i càlids, fins a romandre’n vora un 25% el 2024. Aquests, però, mostren un creixement continuat prou esperançador.
4. Plantes vasculars
- De les plantes sembrades, als bonys d’esfagnes Drosera rotundifolia i Potentilla erecta van germinar i es van establir a la gran majoria de nuclis d’esfagnes, mentre que a la catifa tremoladissa Carex canescens i Viola palustris només van tenir èxit en un terç dels nuclis.
- A tots dos hàbitats s’hi han establert diferents espècies de torbera espontàniament, principalment per germinació de llavors arribades d’àrees properes (com Pinus uncinata, Potentilla erecta o Juncus articulatus); o per expansió per rizomes (com C. rostrata). En total, hem comptabilitzat 23 noves espècies a la catifa tremoladissa i 17 als bonys d’esfagnes.
Conclusions
Aquest treball, tot i limitar-se a una sola experiència, mostra que és possible restaurar torberes als Pirineus, fins i tot en ambients ecològicament marginals per aquests ecosistemes, i a partir de substrat estèril.
Abans d’iniciar la restauració, és fonamental aprofundir en el coneixement del sistema objectiu i de les espècies que es volen implantar. També cal experimentar amb aquestes espècies prèviament per avaluar-ne les possibilitats, com es va fer en aquest cas.
El plantejament experimental de la restauració i el seguiment consistent dels sistemes generats durant anys són cabdals per avaluar detalladament els resultats, i planificar noves accions quan convingui. Per exemple, la resposta variable de les diferents poblacions restaurades ha permès valorar detalladament els resultats.
Aquesta acció de restauració ha mostrat també l’oportunitat de restaurar poblacions d’espècies amenaçades, com és el cas de Sphagnum divinum.