Objectiu

Estudiar com les espècies més comunes de mesocarnívors salvatges aprofiten espais naturals altament modificats pels humans i valorar quines característiques d’aquests ambients influencien més l’estructura de la comunitat de carnívors.

Mètodes bàsics

L’estudi s’ha dut a terme als Parcs del Foix i del Garraf durant l’any 2019, mitjançant l’establiment de 16 estacions de seguiment: vuit a cada parc, separades per més d’1 km. Cada estació consistia en un transsecte d’aproximadament 750 m de llarg, on s’instal·laven quatre càmeres de fototrampeig durant cinc dies, dues amb atraient i dues sense, en posició alterna.

En total, es van mostrejar sis transsectes forestals, sis matollars i quatre zones conreades en dos períodes, a l’estiu i a l’hivern. A partir del nombre de contactes i historials de captura de cada espècie, es va analitzar com la composició del paisatge podia afectar la presència i abundància dels mesocarnívors.

Resultats principals

La col·locació d’atraient davant de la càmera incrementa la detectabilitat de totes les espècies de mesocarnívors en períodes curts de mostreig. El carnívor més detectat ha estat la guineu, seguida per la fagina, el teixó i la geneta.

La riquesa de mesocarnívors és més elevada en espais coberts per vegetació natural (boscos i matollars) que en conreus. Això és degut a què algunes de les espècies, com ara la fagina o la geneta, freqüenten poc els espais oberts.

En paisatges caracteritzats per incendis recurrents, les àrees boscoses marginals afavoreixen la presència de mesocarnívors salvatges, encara que aquestes estiguin situades a prop de petits nuclis urbans i, per tant, sotmeses a una alta pressió antròpica. 

Conclusions

Als Parcs del Foix i el Garraf trobem una gran part de la superfície coberta per espais oberts (sobretot matollars). En aquesta tipologia d’espais naturals, els boscos poden ser una important font de refugi pels mesocarnívors salvatges. Per tant, vetllar per la conservació dels fragments de bosc com a zones amb una diversitat paisatgística relativament més elevada que l’entorn, pot ser beneficiós per les espècies que ocupen la part alta de la xarxa tròfica.