Objectiu

Avaluar quina és la incidència de l’activitat humana en el límit superior del bosc a partir del registre dels incendis forestals i conèixer, per tant, si els canvis que hi ocorren tenen a veure més amb la influència de l’activitat humana o amb la variabilitat climàtica.

Mètodes bàsics

• Àrea d’estudi: Plaus de Boldís i torbera d’Estanilles (Pallars Sobirà, Lleida) dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Utilitzant una metodologia interdisciplinària basada en la pedoantracologia (quantificació, identificació taxonòmica i datació dels carbons resultants de la crema de plantes llenyoses que es conserven en el sòl, tècnica utilitzada per primera vegada a Espanya), la palinologia (estudi del pol·len i les espores “fòssils”), els carbons sedimentaris i el suport de diferents fonts documentals (escrites i gràfiques), s'ha analitzat la transformació del paisatge durant l’Holocè (darrers 11.700 anys) a l’Alt Pirineu. L’estudi ha posat especial atenció a la variació altitudinal del límit superior del bosc que a l’actualitat ocupa el pi negre (Pinus uncinata).

Els carbons emprats en l’estudi pedoantrocològic s’han  recollit a partir de vuit perfils de sòl en un transsecte entre els 2000 i els 2600 metres d’altitud.

En paral·lel, en una zona molt propera als Plaus, la torbera d’Estanilles (2.247 metres), s’ha extret un registre sedimentari de 2,75 m de fondària per estudiar el pol·len i els carbons sedimentaris vegetals més grans de 150 micres que es conserven a l’interior de la torba. Això, servirà per determinar la dinàmica de la vegetació al llarg de l’Holocè.

Resultats principals

Els resultats dels carbons vegetals i el registre sedimentari han demostrat que hi ha hagut incendis durant tot l’Holocè per damunt dels 2000 metres gairebé de forma ininterrompuda. Així mateix, el pol·len indica presència de pinedes molt properes des de la transició entre el Glacial tardà i l’Holocè. Els incendis van començar fa 10.800 anys probablement relacionats, inicialment, amb les condicions climàtiques del moment i arriben pràcticament fins a mitjan segle XX incorporant el senyal humà des del Neolític, fa uns 7.500 anys.

La pedoantracologia ha demostrat que als Pirineus els incendis han alterat el límit superior del bosc. En algun moment de l’Holocè el bosc de Pinus va arribar almenys fins als 2.463 m d’altitud, en gran contrast amb la situació actual, en la que el bosc no sobrepassa els 2.000 m d’altitud a l'àrea d'estudi.

Les primeres obertures al bosc es van produir al voltant de fa 7.500 anys cal BP. Un moment que coincideix amb els primers indicadors d'obertures forestals fet per societats neolítiques. Més tard, entre 5.100 i 2.200 anys cal BP, s’observa un senyal humà molt més clar i nítid que és detectat per totes les metodologies en forma d’incendis i pertorbacions del sistema vegetal. Resultats que indiquen la complexitat dels estudis que només tenen en compte els canvis climàtics.

La influència humana en els sistemes naturals és molt marcada des de fa alguns mil·lennis. Tot i que el període de màxima desforestació a la zona d’estudi es va produir entre els segles XV i XVI, coincidint amb els valors més alts de cereal en el diagrama de pol·len. De fet, la investigació demostra com a l’Edat Mitjana s’ha conreat cereal per damunt dels 2.200 metres, malgrat que tradicionalment aquestes altituds s’hagin considerat inaccessibles i només destinades a les pastures.

La tendència actual és la recuperació de l'espai per part del bosc a causa del progressiu abandonament de la gestió i de l’ús ramader des de finals del segle XIX: no hi ha senyals d'incendis en el sòl ni en el registre sedimentari i, en canvi, sí que hi ha un increment de la vegetació arbòria, acompanyada d’una disminució dràstica dels senyals associats a la ramaderia i la desaparició radical del pol·len de cereals.

Conclusions

El foc ha estat una eina clau per a la gestió de les zones altes del Pirineu i la construcció del seu paisatge. També l'explotació i els usos agrícoles i ramaders duts a terme durant milers d'anys a l'àrea d'estudi han tingut una influència determinant en la configuració actual del territori, igual o més importants que els factors climàtics.

Les dades demostren que el paisatge del Pirineu ha experimentat importants canvis durant els darrers 10.700 anys cal BP i el límit superior del bosc n’és un bon exemple. Bona part dels prats alpins pirinencs actuals són construccions culturals amb segles i mil·lennis de gestió humana a les espatlles i, per tant, la conservació d'aquests espais recau en la seva gestió actual i futura.