Objectiu

Analitzar les estratègies de gestió forestal més utilitzades, comprendre si són útils i identificar les necessitats per adaptar-se al canvi climàtic de la conca Mediterrània.

Mètodes bàsics

Àrea d’estudi:  extrem nord de la conca Mediterrània.

A partir d’una extensa bibliografia (240 estudis) des del 2000 al 2015, s’analitzen amb deteniment quatre components que s’interrelacionen en la gestió dels boscos: pertorbacions, estratègies de gestió,  objectius de l’adaptació i efectes indirectes en altres components dels ecosistemes.

• Pertorbacions: incendis, sequeres, plagues i ventades. Aquestes cada cop són més freqüents i severes, cosa que causa importants canvis estructurals i de composició dels boscos mediterranis.
• Estratègies de gestió: reducció de la densitat del bosc, gestió del sotabosc, promoció de boscos mixtes, canvis d’espècies o composició genètica i promoció de la heterogeneïtat espacial.
• Objectius de l’adaptació: decreixement del risc de pertorbació, augment de la resistència contra les pertorbacions i recobriment forestal després de la pertorbació.
• Efectes indirectes: potencials impactes negatius i reduccions dels beneficis dels ecosistemes que s’identifiquen un cop implementades les estratègies de gestió. S’espera que els compromisos entre complir l’objectiu i els efectes indirectes que genera incrementin paral·lelament a la complexitat del sistema a gestionar.

Resultats principals

La major part dels estudis adrecen les estratègies de gestió a combatre els incendis i els impactes de la sequera, mentre que només en tres casos concrets es parla d’investigacions en plagues o vendavals. En el cas majoritari dels incendis, el 44% dels casos es focalitzen en les estratègies de gestió post-incendi.

El 88% dels estudis assessoren en estratègies de gestió a curt i mig termini, com pot ser la reducció del sotabosc, i no en  estimular l’adaptació del bosc a llarg termini, com la promoció de boscos mixtes o els canvi de les espècies  cap a unes més resistents. Gairebé la meitat s’orienten en reduir els riscos i només un 35% en beneficis i 19% en recobriment.

El 56% dels casos estudiats quantifiquen només els efectes directes per a un objectiu a assolir, mentre que la resta sí que consideren els possibles efectes adversos. Aquests efectes indirectes són més tractats en general als estudis sobre reducció dels riscos.

Quan es tracta de gestionar a escala de paisatge, el 71% de les respostes als plans són positives, mentre que les respostes negatives i neutres representen un 10% i 19% respectivament. En general, aquestes investigacions utilitzen models per avaluar els efectes a  curt i mig termini de la reducció del risc d’incendi. Només 7 dels casos revisats a escala paisatge tracten estratègies a llarg termini i les respostes han estat positives (en 4 casos) o neutrals (3 casos).

Conclusions

La revisió aquí presentada, i en funció dels resultats trobats, considera que hi ha tres punts clau que s’han de tenir em compte a l’hora de gestionar els boscos:

1. Els beneficis en la gestió a curt termini no tenen perquè resultar en una adaptació a llarg termini. Queda demostrat que al Mediterrani hi ha una tendència en gestionar a curt i mig termini per evitar riscos, sobretot en la prevenció d’incendis. Està sobradament reconegut que funciona en aquests casos, però no és extrapolable a d’altres. Encara hi ha una manca d’estudis científics que dirigeixen la seva investigació a promoure adaptacions a llarg termini. Per exemple, s’espera que els boscos mixtes aportin importants beneficis per a l’adaptació del canvi climàtic dels ecosistemes mediterranis i manteniment dels seus serveis ecosistèmics. Al  mateix temps, promoure la diversitat i les interaccions entre espècies és molt important per al beneficis de funcions clau de l’ecosistema, com és la productivitat. Dins d’una mateixa espècie, modificar la diversitat funcional i genètica pot millor la capacitat de les poblacions per al futur estrès ambiental.

2. Cal identificar els efectes indirectes de cada gestió i valorar si el guany és superior.

3. Es necessita millorar la base científica enfocada en les estratègies d’adaptació. També la recerca s’ha focalitzat desproporcionadament en disminuir riscos i incrementar la resistència a curt termini, cal potenciar els estudis que busquin optimitzar l’adaptació i les respostes a nivell d’ecosistema.