L’atles va determinar que un total de 233 espècies d’ocells van nidificar a Catalunya entre el 2015 i el 2018, incloent 224 espècies autòctones i 9 espècies exòtiques establertes. Per a cada espècie inclou una fitxa amb diferents mapes i gràfics de distribució i tendència poblacional, acompanyats d’un text que els interpreta i aporta informació complementària sobre la seva distribució, abundància i els respectius canvis, a més dels factors que els determinen.

Un capítol de patrons generals de distribució, abundància i canvi analitza els resultats en conjunt, i en particular per als quatre ambients principals de Catalunya: espècies de bosc i matollar, d’ambients agrícoles i prats, d’aigües continentals i d’ambients marins i litorals.

Patrons generals: Els mapes generats per l’atles mostren com la riquesa d’espècies natives és més elevada a les planes i fons de valls de la meitat nord de Catalunya. Les especies exòtiques, a diferència de les anteriors, estan molt relacionades amb la presència humana, localitzades especialment a l’àrea litoral i prelitoral, i en particular a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la plana de Lleida. En comparació al primer atles, fa 35-40 anys, s’ha detectat un increment del nombre d’espècies natives nidificants, tant en total al conjunt de Catalunya com de manera general a pràcticament tot el territori. Per altra banda, s’ha analitzat si hi ha hagut algun patró concret de canvi de distribució de les espècies degut al canvi climàtic, però per ara, en conjunt, les espècies natives no sembla que s’hagin desplaçat seguint cap patró espacial determinat. En canvi sí que s’han observat canvis que responen als usos del sol.

• Espècies de bosc i matollar: La màxima riquesa d’espècies d’aquest ambient s’ha trobat a les comarques del Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya, amb unes 39-40 espècies per quadrat 10-km, segurament a causa de la major diversitat climàtica de les zones de muntanya (Ninyerola et al. 2004). Pel què fa als patrons de canvi, observem un increment i expansió important de les espècies d’ocells forestals en les últimes quatre dècades, especialment rellevant els darrers 20 anys del segle passat. A més, les darreres dues dècades s’observa un increment generalitzat en la freqüència d’aparició de les espècies forestals a les àrees on ja eren presents. Aquest augment es relaciona directament amb la maduració general de la coberta forestal de Catalunya, que mostra un creixement de la vegetació major que les extraccions forestals i la mortalitat natural (Brotons et al. 2020). Aquest mateix fenomen de creixement vegetatiu, juga un paper en contra de les espècies dependents dels hàbitats de matollar, ja que són hàbitats que sense una mínima gestió van desapareixent progressivament per deixar pas als boscos.
• Espècies d’ambients agrícoles i prats: Catalunya, com a territori de la regió mediterrània, té una de les majors riqueses d’espècies d’espais agrícoles i prats d’Europa (EBBA2). La major riquesa d’espècies d’ambients agrícoles i prats s’ha trobat a la plana de Lleida, amb més de 40 espècies en alguns quadrats 10-km. El patró general de canvi de distribució de les espècies d’aquests ambients és una regressió en la seva àrea de distribució els darrers 35-40 anys, relacionat amb l’abandonament rural, amb la disminució més gran a les àrees de muntanya. En aquestes zones, l’abandonament de les activitats agropecuàries juga un paper molt rellevant en aquest canvi (Brotons et al., 2020). A Catalunya en conjunt, observem que en hi ha zones on no s’ha donat una pèrdua del nombre d’espècies d’ambients agrícoles tan remarcable, però en aquests casos la freqüència d’aparició de les espècies sí que ha disminuït. Tot i això, a nivell poblacional, des de principis del segle XXI les espècies d’ambients agrícoles no han mostrat una tendència general definida, mentre que les espècies de prats sí que estan en una regressió general (Herrando et al., 2014).
• Espècies d’aigües continentals: Les planes al·luvials i zones humides concentren la major riquesa d’espècies d’aigües continentals ja que són zones on l’aigua queda acumulada al llarg del temps (EBBA2). Com no és sorprenent, a Catalunya el delta de l’Ebre encapçala aquestes zones amb la riquesa d’espècies més elevada, però és destacable el paper de les zones humides de la plana de Lleida. El patró de canvi d’aquestes espècies s’inverteix a la meitat de les quatre dècades analitzades. Mentre que a finals de segle XX la distribució de les espècies d’ocells de zones humides es va recuperar, els darrers 15-20 anys sembla que aquest increment en la distribució de les espècies s’ha aturat i inclús revertit en alguns casos. Aquest canvi en la distribució es dona al mateix moment en què es comença a veure un canvi en les tendències poblacionals d’aquestes espècies, que és actualment negativa en general. En els deltes fluvials això podria ser degut tant a la disminució de les inundacions dels conreus d’arrossars (al delta de l’Ebre) com a l’augment de depredadors, i a la disminució en la precipitació als ambients humits que trobem de manera generalitzada a Catalunya (Brotons et al., 2020).
• Espècies d’ambients marins i litorals: A Catalunya només hi nidifiquen 10 espècies d’ambients marins i litorals, i de manera majoritària únicament al delta de l’Ebre. El major canvi de distribució que van patir aquestes espècies devia ser abans de la realització del primer atles d’ocells nidificants, degut a l’explosió del model turístic i recreatiu (Martí Llambrich, 2004). A posteriori, s’han observat petits canvis tant positius com negatius. Per una banda, la creació del parc natural del delta de l’Ebre va promoure la protecció de les principals zones de reproducció d’aquestes espècies, però la regressió del delta està suposant la inundació d’antics punts de cria. Per altra banda, els esforços de conservació que s’han fet a escales més locals també queden ben representats en els mapes dels canvis de distribució, amb el que cal fer èmfasi en la restauració de platges que ha permès la recuperació d’espècies com el corriol camanegre.