Les accions de gestió dels parcs verds han d'enfocar-se en les papallones que tenen menys mobilitat

Analitzar com la combinació de les característiques de les espècies de papallones i les variables del paisatge urbà condicionen el tipus d’espècies de papallones que viuen a les ciutats (sedentàries vs. mòbils, especialistes vs. generalistes, preferència per espais oberts vs. tancats).

Oferir eines per a la gestió d’espais verds en zones urbanes per tal d’afavorir la biodiversitat d’aquestes.

Mètodes bàsics

Àrea d'estudi: Parcs i jardins de Barcelona, Catalunya (24 parcs).

L’estudi s’ha portat a terme amb les dades de seguiment del Urban Butterfly Monitoring Scheme (uBMS) recollides a Barcelona el 2018 i 2019. Aquest seguiment es basa en la repetició periòdica (setmanal, quinzenal o mensual) de censos d'adults de papallones -entre març i setembre- al llarg de transsectes fixos de 300 m, situats a 24 parcs i jardins de la ciutat de Barcelona. Aquesta metodologia anomenada “Pollard walk” permet estimar amb fiabilitat l'abundància anual d'una població en un determinat parc.

Es van escollir 7 característiques de les espècies de papallones importants per a l’ecologia i el comportament de les papallones i invertebrats en general: voltinisme (nombre de generacions anuals), índex d’especialització de l’hàbitat de l’adult (SSI), grau d’especialització de la larva, estadi d’hivernació, índex de temperatura de l’espècie (STI), grau de mobilitat i índex de preferència per hàbitat obert-tancat (TAO). En funció d’aquests trets característics es van dividir en 4 grups (o clusters) 152 espècies de tota Catalunya (de les quals hi havia informació de tots els trets anomenats) utilitzant la informació proporcionada pel Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS).

Les variables de paisatges analitzades han estat, per cada parc: la mida del parc, l’àrea d’hàbitat obert, l’àrea d’habitat tancat, la qualitat de l’hàbitat (mesurada de forma qualitativa en funció de la flora autòctona i similitud amb àrees naturals properes) i la connectivitat a diferents escales (200, 500 i 1,000 m), tenint en compte les distàncies de cost associades a cada infraestructura urbana. *Es van testar les correlacions entre aquestes variables i se’n van descartar la connectivitat a 200 m i la mida del parc.

Finalment, el model estadístic utilitzat per analitzar les dades ha estat un model de regressió multinomial (multinomial discrete choice model), amb el qual s’ha analitzat la probabilitat de presència d’un individu adult de papallona d’una espècie concreta en un parc concret.

Resultats principals

En els 24 parcs estudiats en dos anys s’hi han trobat 36 espècies. S’han obtingut quatre grups funcionals de papallones, només tres dels quals amb espècies presents a la ciutat de Barcelona. Aquests clusters són (C1) espècies molt sedentàries i especialistes (sense representació a Barcelona), (C2) sedentàries i amb un grau d’especialització intermedi, menys especialistes que C1 (amb 14 espècies), (C3) espècies forestals i força mòbils (10 espècies), i (C4) espècies molt mòbils i generalistes (12 espècies).

Els resultats de l’anàlisi amb el model estadístic emprat indiquen que:

Les espècies més mòbils i generalistes (C4) són les que tenen una major probabilitat de presència als parcs urbans, i són afavorides per parcs amb estructura poc semblant a les àrees naturals properes i amb flora al·lòctona o ornamental.
Les espècies no tan mòbils i més especialistes (C2) es veuen afavorides per jardins amb alta connectivitat a gran escala (1 km).
Les espècies força mòbils i amb preferència per hàbitats tancats (C3) s'afavoreixen si també hi ha jardins amb alta connectivitat (tot i que a una escala no tan gran, 500 m) i parcs amb una àrea de bosc gran.
La connectivitat entre zones verdes és el principal factor de regulació del nombre d’espècies amb menys capacitat dispersiva dins la ciutat.

Conclusions

Els nostres resultats demostren que per tal d’augmentar la biodiversitat dins de les ciutats és necessari diversificar la composició de les comunitats tenint en compte els seus trets característics i també els de l’entorn urbà. Els hàbitats amb estructura variada proporcionen microhàbitats que afavoreixen la presència d’un major nombre d’espècies, així com els parcs ben connectats entre ells i amb pocs edificis de gran alçada entremig, que contribueixen a millorar la composició de la comunitat d’espècies basada en les seves característiques.

És per això que les accions de gestió han d’anar enfocades a millorar la presència d’aquelles espècies amb menor capacitat dispersiva, i per fer-ho el factor clau és millorar la connectivitat entre zones verdes dins la ciutat, reduint la impedància de la matriu urbana.