Remarquem la importància dels ecosistemes costaners en el balanç de carboni i, a cada cas concret, es fa una aproximació integrada de com devem enfocar un procés de restauració en llacunes costaneres:

• Delta de l'Ebre. Important l’entrada d’aigua provinent dels arrossars en la salinitat i l’estat ecològic de les llacunes receptores, així com els esforços realitzats per millorar la qualitat de l’aigua i preservar la biodiversitat i els hàbitats protegits.
• Delta del Llobregat. Es descriu com afecten els canvis en la connectivitat entre les diferents masses d’aigua sobre la salinitat i la composició de nutrients de les llacunes existents i les de nova creació.
• Aiguamolls de l'Alt Empordà i del Baix Ter. Els efectes dels canvis en la circulació de l'aigua poden afectar espècies que es troben amenaçades d’extinció, recollim com en el manual, i quins criteris ecològics s'han aplicat en la restauració de la maresma de la Pletera.
• Mar Menor. Es constata que són vitals els gradients en el flux d'aigua i la salinitat en funció dels fluxos d’aigua continental i aigua de mar que hi ha a la llacuna. També es descriu com els canvis en la gestió d'entrades i sortides d'aigua han causat canvis dràstics en l'estructura de la comunitat i en el funcionament de la llacuna.
• Albufera de València. Mostrem dos casos. El primer, recull uns experiència de l'ús dels aiguamolls de depuració per reduir la càrrega de nutrients que entra a l'albufera. El segon, es tracta del procés de colonització d'invertebrats aquàtics a les mallades situades en el cordó dunar entre l'albufera i el mar.
• Llacuna de Venècia. Actuacions destinades a la recuperació i consolidació de la vegetació submergida i de la vegetació de maresma. A més, s’analitzaen els avantatges i inconvenients del seu ús.