Com podem conservar el sisó, un ocell estepari en perill, a través de la gestió i recuperació dels guarets?

Avaluar l'eficiència i les limitacions d'una estratègia de conservació del sisó basada únicament en recuperar i gestionar terres de guaret en una zona d'estepa cerealista i comparar-la amb altres estratègies combinades que tinguin en compte també la reducció de les causes de mortalitat, de manera que sigui possible assegurar la viabilitat a mig i llarg termini de les poblacions sisó.

Mètodes bàsics

Zona d'estudi: Plana de Lleida (Catalunya, NE península ibèrica)

El sisó és un ocell estepari que nidifica a terra, que podem trobar en estepes herbàcies naturals, pastures, estepes de cereals o altres conreus herbacis d'Europa occidental i Àsia i que es troba catalogat com En Perill per la legislació Catalana i Espanyola. A la Plana de Lleida (Catalunya, NE península ibèrica), es manté una població de sisó representativa de les que podem trobar en altres pseudo-estepes de cereal ibèriques.

Per revertir la forta davallada experimentada per aquesta població, l’any 2014, en el marc de l’aplicació de les mesures compensatòries del projecte de regadiu del canal Segarra-Garrigues, es va iniciar un projecte de conservació basat en la creació i gestió de guarets, amb la intenció de proporcionar hàbitat per al cant dels mascles com també de reproducció, refugi i aliment a les femelles i cries i així afavorir la reproducció de l’espècie i la seva eventual recuperació.

Per avaluar l’eficàcia d’aquesta mesura, es van utilitzar dades de 23 femelles i 20 mascles de sisó marcats amb emissors entre 2002 i 2013 (sota autorització de la Generalitat de Catalunya) per estimar els paràmetres bàsics de la població (supervivència adulta de mascles i de femelles, causes de mortalitat, fecunditat), a partir dels quals es va poder construir un model poblacional matricial, estructurat en quatre compartiments (femelles adultes, mascles adults, femelles joves i mascles joves), que va permetre explicar la trajectòria de la població prèvia a l’establiment de les mesures, i també fer simulacions sobre l’efecte de canviar els diferents paràmetres poblacionals sobre la taxa finita de creixement. Paral·lelament, es va analitzar quina era la relació existent entre la proporció de guarets i l’èxit reproductor de la població durant el període 2012 i 2019. Utilitzant l’equació que relaciona aquestes dues variables, així com dades sobre les proporcions de mortalitat que són atribuïbles a diverses causes d’origen natural o humà (observades en una mostra més amplia exemplars marcats a tota la península Ibèrica), es van poder fer simulacions de l’efecte que tindria sobre la taxa finita de creixement poblacional deixar diferents proporcions de guaret, o bé diferents nivells de mitigació de les diverses causes de mortalitat.

Resultats principals

La població va presentar valors de supervivència relativament baixos (0,861 en el cas dels mascles i 0,672 en les femelles) i valors de fecunditat també molt baixos (0,33 polls/femella i any).

S’ha vist que la supervivència de les femelles i la fecunditat són, entre tots els paràmetres del model, els que afecten de forma més directa la taxa finita de creixement poblacional. El declivi poblacional observat prèviament a l’adopció de mesures es va ajustar bé a les previsions del model, indicant que aquest pot ser utilitzat per fer simulacions raonables sobre la dinàmica i el destí futur de la població.
El model indica que és possible estabilitzar la població millorant tant la fecunditat com la supervivència de les femelles. Però els valors necessaris per estabilitzar la població queden lluny dels valors actuals i poden ser molt costosos d’assolir. Això suggereix que l'enfocament òptim seria millorar la supervivència i la fecunditat al mateix temps, en una estratègia combinada on n'hi hauria prou amb valors més realistes d'ambdós paràmetres per obtenir els resultats de creixement desitjats.

Els models indiquen que, si no actuem sobre la supervivència de les femelles, cal deixar en guaret un 20-22% per assolir valors de fecunditat capaços d’estabilitzar, però no de fer créixer, la població. Aquests valors podrien reduir-se substancialment si es millorés la supervivència de les femelles. En aquest sentit, els models prediuen que n'hi hauria prou amb elevar la supervivència de les femelles a valors similars als dels mascles per aturar el declivi de la població. La nostra anàlisi suggereix que qualsevol estratègia que tingui com a objectiu augmentar la supervivència hauria d'incloure tant la reducció de la mortalitat natural (principalment la depredació) com antròpica (col·lisions amb línies elèctriques principalment i caça il·legal secundàriament). L'efecte de la mortalitat associada a factors antròpics és comparable a l’efecte global de la mortalitat d’origen natural.

Conclusions

Augmentar la superfície en guaret és una estratègia que actua positivament sobre el sisó, sobretot perquè incrementa l’èxit reproductor, ja que proporciona a l’espècie tot el que ha desaparegut en els ambients agrícoles de secà com a resultat de la intensificació de les pràctiques agrícoles.

Article compartit: IRBio-UB i CTFC