Com fer assessorament científic en el nou escenari polític europeu

Aportar solucions constructives i realistes que permetin dissenyar un sistema àgil i eficient d'assessorament científic a nivell europeu, especialment per situacions d'emergència. Aprofitar organismes i plataformes d'assessorament ja existents, com ara la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) en el cas de polítiques de la conservació del medi natural. Explorar el futur paper de l'assessor científic durant un període de transició cap a una nova Comissió Europea (CE).

Mètodes bàsics

Aquesta iniciativa neix arran del workshop "New Technologies and better evidence for EU policymaking" celebrat a Brussel·les el maig de 2014. Consisteix en una col·lecció d'assajos d'experts, des de polítics a científics, metges i professors universitaris, sobre diferents aspectes de l'assessorament científic dins l'escenari polític d'Europa.

Hi han col·laborat el Centre per la Ciència i la Política de la Universitat de Cambridge, la Unitat de Recerca en Política de la ciència (SPRU) de la Universitat de Sussex, la Comissió Europea (CE) i el Stiftung Mercator. També està associada a la nova xarxa internacional pel consell científic dels governs (INGSA), que es forma a partir de la cimera internacional sobre assessorament científic l'any 2014 (Auckland, Nova Zelanda) i està operat pel Consell Científic Internacional (ICSU).

Resultats principals

A Europa hi ha tot un seguit de polítiques controvertides en temes com el canvi climàtic, l'agricultura, el fracking o la seguretat alimentària que requereixen d'assessorament científic. Tanmateix, existeix una gran diversitat cultural entre els estats membres pel que fa a la manera de fer política i la presa de decisions ("epistemologies cíviques").

Fins ara, l'avaluació que fa la CE a partir de les experiències viscudes als diferents estats membres, apunta cap a un model amb un panell o grup d'experts (en lloc d'un sol CSA o Conseller Científic Cap) semi-autònom que tingui una relació més formal amb les acadèmies nacionals de ciència d'Europa com a fonts d'informació i intercanvi de coneixements entre països.

Avui existeixen les següents figures d'assessorament científic, segons el país. Cap és idònia i la majoria de governs opten per alguna combinació d'aquestes:

Consell Assessor (formació política d'alt nivell, amb científics i representants del sector industrial, universitari i social)
Comitè Assessor (per ocupar-se d'aspectes més tècnics i reglamentaris d'àmbits com la salut, el medi ambient o la seguretat alimentària)
Societats, xarxes i acadèmies nacionals (per l'assessorament més formal en decisions a llarg termini; poden ser internacionals com l'ICSU)
Conseller Científic Cap (per consells ràpids en casos d'emergència, a partir de fonts pròpies i grups de treball ad hoc)

En qualsevol cas, alguns dels punts clau a tenir en compte per un bon assessorament científic en el context de la política europea són:

L'assessor científic ha d'actuar com a veritable intermediari i proporcionar un consell sincer basat en fets demostrats que sigui independent d'ideologies polítiques, per tal de conservar la confiança dels actors polítics.
Els temes importants més controvertits i alhora urgents, com el canvi climàtic o els transgènics molt difícilment es resoldran amb arguments científics simples; cal evitar exagerar allò que ja se sap i reconèixer aquest grau d'incertesa per no perdre una credibilitat que pot ser fràgil.
Els grups d'experts interdisciplinaris generen més controvèrsia però tenen més potencial transformador, perquè força les diferents disciplines a creuar llurs fronteres; també porta a un assessorament final més condicional i adaptat a la realitat.
Existeix una tendència en molts governs a una política experimental, basada en fets demostrats i assaigs per control aleatori, i la figura d'assessorament científic hauria de fer-se un lloc prioritari i promoure sinèrgies.
Cal separar "la ciència per a la política" (assessorament científic per la presa de decisions) de "la política per a la ciència" (pressupost per la recerca, etc.)
Cal adaptar el ritme dels diferents processos polítics al tipus de demanda per poder cobrir-la a temps.
Cal facilitar l'intercanvi de coneixements, la col·laboració i la "diplomàcia científica", tot aprofitant les oportunitats d'apertura que ofereixen plataformes com l'INGSA.

Conclusions

"Els reptes del futur implicaran cada cop més ciència, mai menys." (Robert Madelin)
Cal un compromís per introduir la ciència en els processos democràtics dins el marc de la recerca i innovació responsables (RRI), per promoure "un públic implicat i creixent, que porti de manera activa la ciència al debat públic sobre aquells valors que donen legitimitat a la presa de decisions". (Robert Madelin)

Les tecnologies digitals promouen la implicació dels ciutadans en el debat polític; per contra, la Comissió Europea ha dipositat la seva fe en comités formals i això ha portat a una major desconnexió entre els seus membres. Cal crear "fòrums on els ciutadans puguin discutir les decisions polítiques basades en els fets demostrats." (Anne Glover i Jan Marco Müller)