Objectiu

En aquest treball volem discernir quina és la riquesa total d’espècies i la riquesa d’espècies característiques de congestera (indrets on la neu es fon més tard un cop entrat l’estiu), tant en els diferents grups de vegetació lligats a una llarga durada de la neu com a les diferents regions d’alta muntanya ibèriques, i analitzar quins d’aquests grups representen actualment, i en un futur proper, un refugi per a les plantes especialistes de congestera.

Mètodes bàsics

Les congesteres són espais de dimensions generalment reduïdes i disseminats per les altes muntanyes, s’hi troben un seguit d’espècies, relictes glacials d’èpoques més fredes, que hi troben refugi. Aquestes espècies, dependents de la durada de la neu, són molt sensibles al canvi climàtic, que comporta temperatures més elevades i una fosa més primerenca. Convivint amb la vegetació de les congesteres, però ja en zones amb un període vegetatiu més llarg i amb una distribució més àmplia a les altes muntanyes, trobem prats alpins llargament innivats (o quionòfils), les plantes dels quals poden acabar colonitzant en un futur proper aquestes àrees rigorosament de congestera gràcies a les noves condicions climàtiques previstes.

Zona d'estudi: Pirineus orientals, centrals i occidentals; serralada Cantàbrica; Sistema Central i Sierra Nevada

S’ha fet una recopilació dels inventaris pertanyents a les diferents associacions de vegetació de congestera i de prats quionòfils de les altes muntanyes ibèriques publicats a la base de dades SIVIM, als quals se n’han afegit alguns centenars de propis i inèdits. Tots ells s’han georeferenciat amb gran precisió, i s’han obtingut diverses variables climàtiques de cada punt a partir d’atles climàtics digitals.
Per veure quins grans grups de vegetació lligada a la durada de la neu es troben a la península Ibèrica, s’han aplicat tècniques d’agrupació no jeràrquiques sobre els 1002 inventaris obtinguts, en què s’agrupen en funció de la seva semblança florística. Per a cadascun dels grups de vegetació resultants, i també per a cadascuna de les regions geogràfiques considerades, se n’ha analitzat la riquesa en funció de l’esforç de mostreig, tant pel que fa al conjunt d’espècies presents com a les espècies característiques de congestera.

Resultats principals

La classificació més robusta inclou 8 grups, 4 corresponents a diferents tipus de vegetació de congestera, i 4 a prats quionòfils. D’aquests, 7 són presents als Pirineus, que també és la serralada on trobem més riquesa, tant d’espècies totals com d’espècies característiques d’ambients de congestera, les quals són especialment abundants als Pirineus orientals i centrals. En canvi, Sierra Nevada i el Sistema Central representen localitats extremes per aquests grups de vegetació i les espècies que en són característiques, essent les més pobres en tots dos casos. Aquest fet es relaciona d’una banda amb l’aïllament geogràfic d’aquests darrers sistemes muntanyosos, i d’altra banda amb les condicions climàtiques severes per a la vegetació d’alta muntanya que s’hi donen durant els mesos d’estiu, amb un període de sequera molt limitant per a la vegetació.
Pel que fa als prats quionòfils, s’observa com, a excepció dels prats alpins dominats per Nardus stricta de les muntanyes del centre i sud de la península ibèrica, a la resta de grups de prat s’hi troba una proporció important de les espècies de congestera, tot i que algunes d’elles hi presenten freqüències força baixes.

Conclusions

En un context hipotètic de desaparició de les congesteres a les altes muntanyes ibèriques, un contingent de les espècies que en són característiques trobaran refugi als prats quionòfils de la serralada Cantàbrica i sobretot dels Pirineus, on sembla que podran conviure, com a mínim durant un cert temps, amb les plantes dels prats alpins.
Per contra, aquestes espècies es troben en una situació de gran fragilitat a les muntanyes del centre i sud de la península Ibèrica, on actualment es troben en poc nombre i només als ambients de congestera que encara hi resten, ja que els prats llargament innivats d’aquests sistemes muntanyosos, amb les condicions actuals i les previstes, no ofereixen refugi per a elles.

D'aquesta manera, s'evidencia de nou la necessitat d'una bona gestió i planificació de les zones d'alta muntanya per assegurar la conservació de zones de congestera.