Una nova espècie de fong causant de la malura blanca, maltaltia d'impacte sobre la vinya i el blat entre d'altres, arriba a la Península Ibèrica

Una nova espècie de fong causant de la malura blanca, maltaltia d'impacte sobre la vinya i el blat entre d'altres, arriba a la Península Ibèrica

Un estudi sobre Biodiversitat publicat l'any 2020.

Objectiu

Els oïdi (Leveillula guilanensis, malura blanca) són objecte d’una intensa investigació pel seu impacte negatiu en l’agricultura i l’horticultura, tenen una alta especificitat per l’hoste i cal conèixer la seva distribució i història.

Mètodes bàsics

- Àrea d'estudi: províncies de Granada i Lleida, que presenten un clima mediterrani i una vegetació dominada boscos d’alzina  i espècies de roures (Quercus spp.) i clapes de pi (Pinus spp.).

Les mostres fresques o seques s’observen sota un estereomicroscopi Olympus SZ60 per a descripcions macroscòpiques. Es van realitzar seccions a mà dels cossos fructífers i es van rehidratar en H2O destil·lada durant 2 min, amb SDS o sense i blau cotó amb lactofenol, per tal de descriure els caràcters anatòmics. Per a les observacions microscòpiques, es va utilitzar un microscopi Leitz Diaplan equipat amb una càmera pixera infinityX i una Olympus BH-2 amb una càmera Moticam 3. El processament d'imatges amb microscopi va ser realitzat amb Optika Vision Lite 2.1® i Piximètre 5.9® (disponible a http://piximetre.fr/) i va servir per mesurar ascis, espores i conidis. El va preparar un mapa de distribució mitjançant QGIS 3.10, amb el mapa físic ESRI com a cartografia de base.

Es va aïllar ADN genòmic mitjançant el kit d’extracció d’ADN Speed ​​Tools (Biotools, Madrid, Espanya). Hem seleccionat l’espai transcrit intern ribosomal nuclear (nrITS) per amplificar la PCR. La base de dades nrITS GenBank també es va utilitzar per recuperar totes les seqüències disponibles de Leveillula nrITS, així com seqüències de diverses espècies del gènere estretament relacionat per a l’anàlisi filogenètica de màxima versemblança (ML).

Resultats principals

La troballa de Leveillula guilanensis en la península ibèrica representa la primera citació d’aquesta espècie a Europa. Anteriorment aquesta espècie, que viu com a paràsita de Chondrilla juncea, només es coneixia de l’Iran. El node de la corona de Leveillula es remunta a fa 22,48 milions d’anys (Ma), amb un interval del 95% d’alta densitat posterior (HPD) que oscil·lava entre els 31,84 i els 13,96 Ma (de l’Oligocè al Miocè). Es van originar i diversificar clades, incloses les mostres de L. guilanensis i L. lanuginosa de la península Ibèrica, durant el Neogen (Miocè a Pleistocè).

Conclusions

El present estudi proporciona una nova finestra per fer un seguiment de l’evolució de Leveillula a través del temps. El mètode Bayesià utilitzat aquí va generar un marc temporal molt més antic per a la història evolutiva del gènere. L’estimació de la diversificació de Leveillula del Oligocè a Miocè coincideix parcialment amb un període de temps en què el clima global es va veure afectat per episodis repetitius d’escalfament i refredament (Zachos et al. 2001). Aquest context climàtic fluctuant pot explicar la divisió dels llinatges basals de Leveillula sp. a causa dels canvis en la distribució, abundància i diversitat de les plantes hostes. Més endavant, s'hauria produït una considerable diversificació durant el Pliocè-Pleistocè, generant gran part de la diversitat genètica actual atribuïda a L. taurica. Aquest moment de diversificació per a tot el gènere suposaria que totes les escissions d’espècies es produïen en un interval de temps relativament curt i recent, que coincidia amb un descens de la temperatura global progressiu que va conduir a les darreres glaciacions (Zachos et al. 2001). Takamatsu et al. (2008) van suggerir que la naturalesa endoparasitària de Leveillula podria haver permès a aquest gènere diversificar-se en aquestes condicions climàtiques en contrast amb els gèneres ectoparàsits de floridures.

Finalment, la construcció de filogènies multi-locus a nivell de filum calibrades amb els fòssils disponibles d’Ascomycota proporcionaria una millor comprensió de l’evolució del oïdi a través del temps.