Objectiu

Els factors que es tenen en compte quan s’avalua la possible toxicitat per Hg dels peixos són la mida, l’hàbitat i el nivell tròfic, però en aquest estudi es pretenia posar en relleu la importància d’altres factors, com ara la dieta i l’edat. 

Mètodes bàsics

El peix és un element clau de la dieta mediterrània i una font important de proteïnes, àcids grassos i altres nutrients essencials. Però alhora, el mercuri (Hg) que s’acumula als teixits dels peixos representa una amenaça per a la salut dels consumidors per la seva elevada toxicitat. Per qüestions de salut la legislació europea estableix uns límits de consum de les espècies que poden presentar una elevada concentració de Hg, especialment  en el cas de població de més risc, com nadons, infants i dones embarassades. En particular, les espècies que es consideren més problemàtiques son les depredadores pelàgiques i demersals que ocupen els nivells tròfics més alts, com la tonyina, el peix espasa, el bacallà o el lluç.  

En aquest estudi es va analitzar la concentració de Hg i seleni (Se) en el múscul d’una espècie de peix litoral comú, dominant a les comunitats rocoses litorals, el sarg (Diplodus sargus).

- Àrea d'estudi: sargs provinents de dos ports comercials del nord-oest del Mediterrani (20 peixos de Roses i 19 de Palamós). Les anàlisis es van fer al Centre Científic i Tecnològic de la Universitat de Barcelona (CCiTUB). 

Per cada individu, una porció de 250 mg de múscul es va digerir amb HNO₃ i H₂O₂  en un forn a 90º i les mostres digerides es van diluir amb 20 mL d’aigua Milli-Q. Per determinar les concentracions de Hg i Se es va utilitzar espectrometria de masses ICP-MS (Perkin Elmer Elan 6000). Per comprovar el procediment, es va utilitzar múscul d’agullat (Squalus acanthias) com a material de referència (DORM-2, National Research Council, Canadà) i es van incloure blancs per determinar els límits de detecció. 

Resultats principals

Tot i tractar-se d’una espècie de mida relativament petita (habitualment es comercialitzen exemplars de 15-30 cm), alguns individus van mostrar valors com els que esperaríem per a depredadors pelàgics de grans dimensions. Dins d’una determinada espècie, la mida pot servir com un indicador del temps d’exposició a la contaminació ambiental per Hg, quan no es disposa de dades sobre l’edat.

Comparant-ho amb altres estudis fets amb sargs del Mediterrani central, els resultats d’aquest treball al nord-oest del Mediterrani mostren concentracions de Hg més elevades. Aquests valors superiors de Hg poden estar relacionats amb el grau de industrialització d’aquesta zona i l’aportació de sediments del riu Roine. Així doncs, les variacions en contaminació per Hg a les diferents zones, poden fer variar molt els nivells de bioacumulació en les espècies més territorials.

En general tots els sargs analitzats van presentar valors alts de Hg. Aquests valors oscil·laven entre 44.60 i 2270.60 ng g^-1, amb una mitjana de 846.71 ng g^-1.  En el 67% dels individus analitzats la concentració de Hg va superar els límits establerts per la legislació europea (500 ng g^-1). El 38% van superar el límit establert per a les espècies amb tendència a la bioacumulació (1000 ng g^-1) i alguns fins i tot el van doblar.

Els resultats van mostrar que l’acumulació de Hg augmenta amb la mida i que el ràtio molar Hg:Se disminueix. El Se pot contrarestar els efectes tòxics del Hg, però veiem que aquest efecte beneficiós no es produeix en individus grans.

Conclusions

1. La bioacumulació de Hg en peixos depèn del temps que estiguin exposats al contaminant. Per tant, quan més longeva sigui l’espècie, més bioacumulació.

2. La bioacumulació en les espècies més territorials, sedentàries, litorals... depèn del grau de contaminació de Hg de la zona, i per tant, la mateixa espècie pescada a diferents llocs, pot tenir concentracions molt diferents del contaminant.