Objectiu

Estudiar els canvis en diverses àrees del coneixement de la Mediterrània en comparació amb els resultats obtinguts fa 100 anys per l’arxiduc Ludwig Salvator d’Àustria. Aprofitant aquest mostreig es va estudiar la situació dels plàstics flotants des d’un punt de vista socioecològic a diferents escales espacials.

Mètodes bàsics

Entre l’any 2010 i 2013 es va realitzar un mostreig intensiu a la Mediterrània dins el projecte Nixe III (2010-2015).

Aprofitant els llargs desplaçaments entre els llocs a descriure, es va realitzar el mostreig dels plàstics flotants mitjançant una xarxa d’arrossegament coneguda com a manta. Es va analitzar la situació d’aquestes deixalles a tres escales: 1) a escala global: al llarg de la Mediterrània es van estudiar un total de 71 mostres en el període 2011-2013; 2) a escala regional: a la zona balear es van recollir 20 mostres (estiu de 2014) a les seves aigües costaneres, corresponents als primers 5 km de costa; i finalment 3) a escala local: es va obtenir un total de 48 mostres trimestralment a l’àrea protegida del canal de Menorca amb la finalitat d’estudiar-ne la variabilitat estacional.

Tenint en compte que els sistemes naturals depenen d’uns sistemes socials i econòmics amb els quals interactuen, és necessari analitzar-los considerant els sistemes socioecològics dels quals formen part. En aquest context es va analitzar la problemàtica actual dels plàstics en el marc conceptual del DPSWR (de l’anglès divers, pressures, states, welfare, responses; en català forces motores, pressions, estat, benestar, respostes).

Resultats principals

Del total de mostrejos realitzats no es va obtenir cap mostra on no es trobessin restes de fragments de plàstics i el 97% de tot el material obtingut d’origen no natural varen ser plàstics; essent les partícules d’una mida al voltant de 1 mm² les més abundants. Els resultats del projecte Nixe III, per tant, concorden amb estudis internacionals que assenyalen la presència global de plàstics en els oceans.

A escala mediterrània es va estimar una concentració mitjana de 147.500 peces de plàstic per km² (en endavant pt km^-2). Segons estimes fetes amb aquestes dades la Mediterrània acumularia en l’actualitat unes 1.500 tones de residus plàstics a la seva superfície. A escala balear la concentració de partícules presenta una elevada variabilitat amb un valor màxim detectat de 4,576.115 pt km^-2 i una concentració mitjana de 900.324 pt km^-2, essent un valor superior a l’obtingut en estudis anteriors per a tota la Mediterrània, el que s’explica pel fet de ser mostres més properes a la costa, on aquests valors augmenten. Per altra banda, els elevats valors de concentració a la costa N-NW d’Eivissa i Mallorca, en ubicacions poc poblades suggereixen que la distribució de partícules està condicionada pels corrents oceanogràfics de la zona. De la mateixa manera, l’estudi dut a terme a una escala més local, al canal de Menorca, sembla indicar l’existència d’un patró d’acumulació i neteja relacionat amb la circulació de les aigües del canal. 

Tota aquesta entrada de plàstics als mars, el seu transport, fragmentació, mineralització i acumulació tenen conseqüències que van molt més enllà de l’alteració dels ecosistemes i afecten la relació de l’ésser humà amb aquests ecosistemes. Aquestes conseqüències queden englobades en tres grans categories:

1. Sobre la biodiversitat, ja que moltes espècies es veuen directament afectades per atrapaments, l’asfixia, així com per la ingesta.
2. Sobre la salut humana, per la gran quantitat d’additius afegits als plàstics que entren a la cadena tròfica fins arribar a l’home i afectar-ne la seva salut.
3. Sobre l’economia, ja que els plàstics flotants causen grans pèrdues a diferents sectors principalment de les comunitats costaneres afectant directament el turisme, el transport i la pesca.

Conclusions

Atès que ens enfrontem a un problema ambiental d’àmbit global (són desplaçats pels corrents independentment del seu origen), persistent (els farem servir un minut, però seran escombraries per una centúria o més) i incert (només estem començant a visualitzar les seves primeres problemàtiques... i ja són molt serioses), les solucions de futur hauran de ser globals i es poden basar en dos tipus d’estratègies:

1. Estratègies de minimització en tres àmbits: societat (una major conscienciació), regulació (instruments reguladors de l’ús dels plàstics) i indústria (que no es converteixen en residus)
2. Estratègies de restauració (neteja). En qualsevol cas, és necessària una cooperació oberta a escala planetària entre institucions, indústria i societat que fomenti la presa de decisions basada en l’evidència científica.